Carmanyoles: ¿Un bé de Giffen?

(Leer el artículo en castellano)

En una tertúlia recent comentàvem que, com a conseqüència de la crisi actual, s’està imposant progressivament l’hàbit d’anar a la feina amb el menjar preparat en una carmanyola i, conseqüentment, s’està reduint el consum de “menú econòmic del dia” als bars i restaurants.

A partir d’aquesta idea es van realitzar diferents consideracions, unes més optimistes que altres:

1.- Per què insistim en parlar de la “crisi actual”? Per què no parlem de la “economia actual”? Probablement si assumíssim l’economia actual com a situació normal, prosperaríam de forma més eficient que si seguim “queixant-nos”. (He de reconèixer que sóc partidari d’aquesta idea.)

2.- Lectura negativa: els restaurants venen menys, el negoci de restauració té males perspectives i probablement estigui perdent marge i reduint dimensió. Per tant es redueix l’ocupació en aquest sector. No és aconsellable invertir en noves empreses en aquest sector.

3.- Lectura positiva: els fabricants de carmanyoles venen més. Els comerços d’alimentació venen el mateix, abans a l’engròs, ara al detall. I aquí apareixen noves oportunitats de negoci. Per exemple carmanyoles de disseny i / o tèrmiques o similar, que és segur han vist augmentada la seva demanda.

I en parlar d’aquest suposat increment de demanda de carmanyoles vaig recordar els denominats “Béns de Giffen”.

Què és un bé de Giffen?

És aquell bé del que la demanda augmenta en incrementar el seu preu. Anàlogament, quan el seu preu es redueix també ho fa la seva demanda. Certament sorprenent! Diem que té una corba de demanda amb pendent positiu, és a dir, preu i demanda varien en el mateix sentit.

Robert Giffen va ser un economista escocès que va observar com durant la “Gran Fam Irlandesa” o “Fam Irlandesa de la Patata” (aprox 1845/1850) tant la demanda com el preu de la patata augmentaven progressivament.

Analitzem primer el context: Irlanda, en aquell moment era un país pobre i agrícola. Els agricultors irlandesos eren bàsicament parcers dels terratinents britànics. A les terres del ” Senyor” cultivaven blat que s’exportava a Anglaterra. A casa, a l’hort familiar, cultivaven per al seu propi consum patates. Les patates poden arribar a rendir 4 collites a l’any i per això era l’aliment bàsic de la població irlandesa. En aquells anys hi va haver una plaga d’un fong que destruïa ràpidament la collita de manera que la producció de patates va caure en picat. La pobresa de la població, (la seva renda), no arribava per a altres aliments que els bàsics. En augmentar el preu del producte bàsic el consumidor no pot permetre’s “altres luxes” (fruita, carn, peix). L’increment de preu del producte bàsic, resta capacitat adquisitiva per a altres aliments, per la qual cosa demanda major quantitat del producte bàsic per cobrir les seves necessitats mínimes d’alimentació… De fet, la situació del país en aquells anys va ser tan dura que l’emigració irlandesa del període es calcula va arribar al milió de persones.

Resumim el problema

Com pot ser que un augment de preu suposi un increment de la demanda?

En augmentar un producte bàsic el seu preu, es redueix la renda disponible per a l’adquisició d’altres productes de “qualitat” superior. Davant la impossibilitat de cobrir les necessitats amb millors productes, aquestes es cobreixen amb una quantitat més gran del producte bàsic, pel que la seva demanda augmenta i conseqüentment també ho fa el seu preu.

Si la meva dieta es bàsicament patates i addicionalment una mica de carn, quan augmenta el preu de les patates em quedo sense diners per poder adquirir carn. Llavors augmento el meu consum de patates ja que no puc menjar carn però continuo tenint fam.

Cordialment

Raimon

Última revisió: 20 de gener de 2014

Si aquest article li ha semblat interessant, si us plau, comparteixi amb els seus amics. Per això pot utilitzar qualsevol de les xarxes proposades a continuació.

Moltes gràcies!